Em dic Júlia Guinart i des de ben petita que m'agrada replantejar-me la vida i tenir crisis existencials amb mi mateixa. Quan era petita pensava si això és el món, què més hi ha? I quan em feia aquesta pregunta m'entrava una mena de por, sentia un buit al cor que no es podia omplir de cap manera. Més endavant vaig descobrir que sí que es podia omplir. Hi havia tres ingredients que l'omplien: el cinema, la música i l'amor. Les tres coses que donen sentit al món per mi.

Però quan era petita, em frustrava molt no poder entendre el món a què vivim. Què fèiem tants humans en mig d'un planeta rodó ple de coses estranyes? Com havíem arribat aquí i què se suposava que havíem de fer? Quin sentit tenia tot això? Res tenia cap sentit, fins que vaig descobrir l'art. L'art, i en concret, el cine, em permetia entendre el món d'alguna manera. L'art és com una mena d'explicació no racional de la vida. I per això crec que és tan poderós. És l'única eina que tenim per entendre, per explorar, i sobretot per desafiar al temps. Una idea, una creació és eterna, no pot morir mai. Desafia les regles d'aquest món tan estrany. I no només això, l'art, i ara parlo concretament del cine, serveix per explicar històries. Ens permet posar-nos a la pell d'altres persones i entendre-les. Deixar de costat la nostra vida monòtona per uns instants i convertir-nos en princeses, reis, inspectors, mags, espies, etc. 

Per tot això, crec que la meva vida (i la de tots els humans que existim) no tindria gaire sentit sense l'art. I, per tant, no hi ha una altra cosa que vulgui fer a la vida que no sigui dedicar-m'hi. He escollit concretament al cine perquè personalment és l'art que més m'emociona, que més m'arriba i el que em mou cada dia.

A continuació, vull deixar un text que descriu exactament el perquè em vull dedicar al cinema, per si encara no us ha quedat clar: